diumenge, 8 de novembre de 2015

Presentació

Des de la finestra que ens ofereix amablement -temeràriament?- Ràdio La Mina s'albira una llum, un somni, un projecte. Som un equip transatlàntic -esperem no acabar con El Titànic!-: el Francesc Ruiz Molina, el Noé García Cruz, el Winston B. S. Bonastruc i el Bruno Ferrer i Higueras. Volem fer "ràdio tranquila", divertir-nos, acompanyar, fer pensar, buscar complicitats i somriures, anar més enllà de les notícies d'actualitat i dels rutinaris fets quotidians. En tot això, ens acompanyaran, a banda de tots vosaltres que hi volgueu ser, els coquís, sempre els coquís: eco o teló de fons, sempre hi són. Potser, només potser, són ells, els coquís, qui us parlen. 


En tot cas, aquí hi som:

Paco, el mago de la técnica y que no oye los coquís (el novelista locutor, el que escribe nuevas geografías)
Noé, el trabajador precario que ve constelaciones en todos sitios (el que reniega de su nombre, pero no tiene barca donde navegar)
Winston, el esquizofrénico multirracial y muy estrábico (el fumador empedernido que siempre lo está dejando)
Bruno, la cátedra sin historiador, o una historia de otro modo (el de la lengua bífida y confusa)

(la presentación podría ser diferente cada día, en el sentido de que los nombre se podrían decir con diferentes calificativos cada vez: aquí puse dos para cada uno, aunque no me siento muy cómodo con ponérmelos a mí mismo, así que pueden proponer otros, para mí y para los demás; otras posibilidad es que, más allá de que se quede un párrafo como el primero, haya otro parrafito de cada día, como de presentación, quizás comentando algo de actualidad más inmediata o mencionando el hilo conductor o alguna cosa que conecte los fragmentos que van a ir en esa emisión)

divendres, 6 de novembre de 2015

Temps infantil

Potser era part de la seva natura o inclinació, el fet que Walter Benjamin s'interessés pels jocs, les joguines i el món dels infants. Tamateix, el pare Walter apuntava, analitzava, el Walter nen -Infància a Berlin- i el seu fill, Benjamin júnior.


Recentment, al seu interessant Amb filosofia, Emili Manzano i Xavier Antich parlaven de com els nens -i nenes- viuen cada aniversari com una fita, cada nou any com una mena de victòria. Estem acostumats a nens que volen fer-se grans, fer coses de grans. En tot cas, de ben petits, a les fotografíes, maldem per fer la nostra millor cara. Davant d'aquests rostres, dels innombrables somriures, potser és natural pensar que llavors érem més feliços. Potser aquestes fotografíes són un factor que contribueix a explicar els "nens vells", nens que no volen fer-se grans. Hi ha nens que, molt petits encara, veuen amb enyor l'època de nadons, de quan eren molt molt petits, un fenomen prou sorprenent.


En principi -i en teoria-, trobem a faltar allò que va ser memorable i agradable. Tot amb tot, conec molt bé una nena qu'enyora allò que no recorda, que l'entristeix haver oblidat allò que diu qu'enyora: la nostàlgia del que mai va esdevenir? 
http://youtu.be/5lF2wVWIQ8Y

No hi ha color

No hi ha color, frase nostrada. Si no hi ha color, literalment, tot és en blanc i negre, només matissos de blanc, gris i negre. Sense color, probablement veiessim moltes tonalitats de blanc, com els esquimals, detriaríem molt finament entre una àmplia gama de grisos, trobaríem molts tipus de negres. O això, o com el cyborg català, trobaríem instruments, pròtesis, per sentir els colors, sentir-los amb l'oïda, com notes musicals. Llavors, per nosaltres el món seria una melodia, un paisatge de tardor o primavera una gran simfonia.

El blanc-i-negre l'associem a imatges, a algunes imatges. A les fotocòpies -encara-, al cinema antic o no comercial, a les fotografíes "d'època", als records familiars, potser als somnis d'humans o animals. En tot cas, la mateixa imatge, amb o sense color, adquireix tot d'una, per la nostra percepció, una altra naturalesa, unes connotacions prou diferents. Nostàlgia, antigor, distància, autenticitat, bellesa, proximitat, tots aquests significats -sovint contradictoris entre ells mateixos- els podem "llegir" -o no- a una imatge, només perquè hi afegim o hi treiem color.

El "no hi ha color", tan nostrat, en realitat el podem pensar al revès: les imatges amb o sense color poden significar, als nostres ulls, coses molt diferents i pot ser la comparació, la juxtaposició de dues imatges, amb i sense color, l'element precís que ens pot ajudar a escatir-ho.