divendres, 6 de novembre de 2015

No hi ha color

No hi ha color, frase nostrada. Si no hi ha color, literalment, tot és en blanc i negre, només matissos de blanc, gris i negre. Sense color, probablement veiessim moltes tonalitats de blanc, com els esquimals, detriaríem molt finament entre una àmplia gama de grisos, trobaríem molts tipus de negres. O això, o com el cyborg català, trobaríem instruments, pròtesis, per sentir els colors, sentir-los amb l'oïda, com notes musicals. Llavors, per nosaltres el món seria una melodia, un paisatge de tardor o primavera una gran simfonia.

El blanc-i-negre l'associem a imatges, a algunes imatges. A les fotocòpies -encara-, al cinema antic o no comercial, a les fotografíes "d'època", als records familiars, potser als somnis d'humans o animals. En tot cas, la mateixa imatge, amb o sense color, adquireix tot d'una, per la nostra percepció, una altra naturalesa, unes connotacions prou diferents. Nostàlgia, antigor, distància, autenticitat, bellesa, proximitat, tots aquests significats -sovint contradictoris entre ells mateixos- els podem "llegir" -o no- a una imatge, només perquè hi afegim o hi treiem color.

El "no hi ha color", tan nostrat, en realitat el podem pensar al revès: les imatges amb o sense color poden significar, als nostres ulls, coses molt diferents i pot ser la comparació, la juxtaposició de dues imatges, amb i sense color, l'element precís que ens pot ajudar a escatir-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada